A l’educació tenim molts elements que no son previsibles i que difícilment poden gestionar-se (aspectes tals com els conflictes familiars, aspectes emocionals propis de cada edat, aspectes multiculturals, diferents ritmes d’aprenentatge i diferents punts de partida de l’aprenentatge, diferents motivacions, diferent alumnat cada any...) i que poden arribar a influir molt en el resultat final... Tot això fa que alguns parlin de que és impossible a l’educació sistematitzar tots els processos que ens portin a un resultat previsible. Per tant és millor no sistematitzar res? No ens diem ensenyament reglat?
Els processos dels que solem parlar quan apliquem sistemes de gestió de la qualitat del medi ambient o de l’excel•lència, son aquells que poden ser planificats, seguits, controlats, predits, avaluats, repetits i que, per tant, en tant en quant aquests els tinguem perfectament determinats, definits i controlats ens restarà més temps pels emocionals, pels imponderables, per a la creació, per a la recerca, per la diferència, per la singularitat... Fins i tot, alguns dels grans genis (tots?), dels grans creadors de la història defineixen una part tècnica que els caracteritza perfectament i, a partir d’aquesta sistematització, es poden dedicar a crear. L’estil de l’època blava de Picasso, del surrealisme de Dalí o de les quadratures de Mondrian fan perfectament identificables quina sistemàtica feien servir a l’hora de crear. La sistematització no els lligava de mans i peus, tot el contrari, els donava ales per poder dedicar-se a crear.
Com més sistematitzada tinguem tota la part repetitiva que tenen els processos d’ensenyament-aprenentatge i tots els processos estratègics i de suport que intervenen en l’èxit final de l’educació, més temps tindrem per dedicar-nos a crear materials, a dedicar-nos a aquell nano amb dificultats d’aprenentatge, a cercar nous entorns que facilitin l’aprenentatge,...
